“Els olostencs i olostenques neixen on volen. També a Barcelona”

La doctora i Premi Nacional de Medicina de cirurgia toràcica 2025 té un vincle autèntic amb Olost, on hi va passar els estius des dels 9 fins als 30 anys

El proper dijous 13 d'agost serà l'encarregada del Pregó de la Festa Major 2026, que es farà a la plaça Major a les 21.30h

Gràcies a aquest fet, hem tingut la oportunitat d'entrevistar-la i conèixer amb més profunditat quina és la seva professió i el seu vincle amb el nostre poble. 

Quan es busca al cercador d’internet Irene Bello una de les primeres notícies que hi surten és que el 2025 vas rebre el Premi Nacional de medicina en l’especialitat de Cirurgia Toràcica. Com valores aquest reconeixement?
En primer lloc vaig tenir una sensació estranya de pensar que potser hi havia altra gent que s’ho mereixia més que jo... Però vull agrair molt a les persones que em van considerar vàlida per rebre aquest guardó i demostrar amb la meva feina del dia a dia, que puc correspondre a aquest mèrit.
 
Quina ha estat la teva trajectòria professional?
Després de fer ESO i Batxillerat vaig estudiar medicina a la Universitat de Barcelona. El 2008 em vaig treure el MIR i el 2009 vaig començar a treballar en l’àrea de cirurgia toràcica i trasplantament pulmonar a la Vall d’Hebron. El 2014 vaig estar a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona però mantenia igualment les guàrdies i els trasplantaments a la Vall d’Hebron. Del setembre del 2014 i fins el 2021 vaig tornar a la Vall d’Hebron i després vaig estar tres anys a l’Hospital Clínic. El 2024 vaig estar a la Quirón, també a cirurgia toràcica i des del 2025, torno a estar a Vall d’Hebron. A part d’això, el 2016 em vaig doctorar en medecina i cirurgia i el 2017 vaig estar un mes a l’hospital general de Viena també en les àrees de trasplantament i cirurgia toràcica.  

Què et va empènyer a escollir aquesta especialitat?
Sempre m’ha interessat molt la part de la fisiologia respiratòria i el trasplantament de pulmó. Recordo que quan estava a 5è de la carrera vaig tenir la oportunitat de poder ajudar en un trasplantament de ronyó i vaig sortir amb la sensació d’haver pogut salvar una vida. Això és el que em va fer decidir dedicar-me a això.

Quina és la part més bonica de la feina que portes a terme?
El que més m’agrada és el contacte amb el pacient. Quan l’has pogut operar, quan per fi li pots donar l’alta... i tan els pacients com la seva parella, t’abracen o s’apropen per fer-te un petó. Em quedo amb la sensació d’agraïment dels pacients i la satisfacció d’haver-los pogut ajudar. Un altre aspecte que valoro molt és quan vaig a fer el trasplantament d’una persona que ha perdut la vida i veure com els seus familiars transformen el dolor en generositat a l’hora de fer la donació del pulmó o d’altres òrgans. Els familiars han de lidiar amb la mort i allargar unes hores tot el procés sabent que poden ajudar a algú altre.
També hi ha casos de persones que han demanat l’eutanàsia però volen ser donants i renuncien a poder morir tranquil·lament a casa seva... Venen a l’hospital, es fan proves, reben punxades, a canvi de poder ajudar a algú.
Estic totalment en contra de la frase “L’home és un llop per l’home”, que és d’origen llatí homo homini lupus est, de Plaute, que es va fer seva Thomas Hobbes, i que volia dir que l’home era un ser egoista. Al meu parer el ser humà pot ser meravellós. 

Com està actualment la situació dels donants d’òrgans?
És un tema que s’ha de reforçar molt més. L’any passat van disminuir una mica i van augmentar les negatives de familiars. Tot i així, cal destacar que Espanya i Catalunya son llocs molt generosos i amb molts donants perquè durant uns anys les institucions, els sanitaris i periodistes fan fer una campanya a favor dels trasplantaments. Ara s’hauria de tornar a impulsar perquè les noves generacions tinguin aquesta voluntat i la confiança amb metges i professionals per seguir sent donants d’òrgans.
Cal conscienciar a les famílies de la importància que té aquest gest. A vegades algú no ha signat les darreres voluntats però abans de morir demanen poder ser donants. Aleshores son els fills i filles els que acaben decidint si es tira endavant o no. Seria bo estar a favor del trasplantament i respectar en tot moment les voluntats del seu familiar.

Què és el més complicat de la teva feina?
Quan les coses no surten bé. Moltes vegades a medicina dos i dos no son quatre. Adonar-se que un tractament no va bé, que s’ha de comunicar a un pacient que no es pot fer res més o que es mori un pacient. O demanar el trasplantament a un pacient que encara és viu i que saps que es morirà davant teu... I per mi les donacions infantils son les més dures... No vaig poder evitar plorar amb la donació d’òrgans d’una nena de quatre mesos.

Com aprens a afrontar aquestes situacions?
Amb el temps aprens a posar-te una cuirassa per poder separar una mica el que sents del que has de fer. Aprens a mantenir la calma i la serenitat en segons quins moments. Si hi ha qualsevol complicació mentre s’opera és el cirurgià i l’anestesista els que han de mantenir la calma. Sinó, malament.
No sé si en el teu cas has pogut coincidir amb cirurgians com els d’Anatomia de Grey...
Els cirurgians aquets només surten a la tele! Fa 17 anys que estic a la meva feina i no m’he trobat mai un metge com el Dr. Burke o el Dr. Shepherd. Tot i que aquesta era una sèrie bastant ben assessorada en l’àmbit mèdic s’ha de dir que la gran part de vegades es porten les situacions a l’extrem. Ni cada dia es generen situacions de vida o mort ni tampoc es produeixen casos tan interessants. Ah! I també és una mentida allò de que “estem tots liats entre uns i altres constantment!”... jajaja. Tot i que “qui busca, troba”, no hi ha temps!
Disposes d’un laboratori d’investigació sobre perfusió pulmonar. En què consisteix aquesta investigació i en quin punt esteu ara?
Es tracta de la màquina de perfusió pulmonar. Hi ha pulmons que no son vàlids per poder ser trasplantats. Aleshores es treu el pulmó, es connecta a una màquina que els ventila i els passa sang i un líquid i després es milloren i així es poden trasplantar.
També és una màquina que serveix per fer recerca. Si tens uns pulmons vius pots fer proves i tractar-los d’una manera o d’una altra i així després poder-ho aplicar a una persona viva.

Quines son les malalties que poden afectar als pulmons?
Cada vegada més malalties respiratòries, provocades també per la contaminació. Se sap que el tabac és un clar generador de càncer de pulmó però també hi ha la malaltia pulmonar obstructiva crònica. Tenir càncer és molt dur però aquesta malaltia t’impedeix fer moltes coses: no sortir al carrer o haver-hi de sortir amb oxigen, haver de seure molt sovint... Son malalties que poden generar també malalties cardíaques perquè el cor i els pulmons estan molt relacionats. Si els pulmons fallen el cor també…

Què pot causar aquest tipus de malalties?
Habitualment és per haver fumat. En general afecten a gent més gran perquè fa més anys que fumen però hi ha gent jove que si té predisposició ho pot patir a partir dels 45 o 50 anys.

Consideres que vapejar és millor que fumar?
Segurament no és exactament igual perquè no generen les mateixes malalties però la problemàtica segueix sent la mateixa. També té partícules cancerígenes i inflamatòries pel pulmó... Ara mateix se sap que el tabac amb 20 o 30 anys pot derivar amb càncer però amb el vaper no sabem què passarà d’aquí a 20 anys. El que està clar és que no és  innocu com ens ho volen vendre.

Quin és el teu gran repte com a professional d’aquesta especialitat mèdica?
Ara estem treballant amb un projecte amb IA per un programa que et digui quin pulmó és vàlid o no per poder trasplantar. A partir de diferents proves mèdiques com un TAC, l’historial clínic del pacient, paràmetres de ventilador del donant, una ecografia, etc... la IA pot acabar indicant si es pot trasplantar o no.

Creus que hi ha alguna recomanació que puguis fer perquè la gent pugui cuidar millor la seva cavitat toràcica? 
Que no fumin, ni vapegin, ni fumin marihuana. Hi ha gent que creu que és més saludable però realment destrossa el pulmó més que el tabac. El que és important és que facin molt esport i que passin estones a la natura, a l’aire lliure, a la muntanya o al mar. Si es detecta que hi ha una contaminació molt alta de l’aire cal ser prudent i fer exercici en una altra hora.
Per tot plegat també és important conscienciar a la gent de fer servir energies renovables, cotxes elèctrics... perquè aquestes beneficien l’aire. I no es tracta només del canvi climàtic sinó de l’aire que respirem.
He pogut veure el vídeo en què et lliuraven el guardó i parles d’una Irene petita a qui li agradava patinar. Què més t’agradava fer de petita i quines son les aficions que tens actualment?
Jo sempre he set un cul inquiet, com diu el meu pare. Sempre m’ha agradat fer esport, córrer, moure’m, també feia teatre... No parava mai. Actualment m’agrada molt la lectura i m’agrada qualsevol tipus d’esport. Ara m’estic entrenant per una triatló i, per tant, faig bici, natació i corro, però també m’agrada el pàdel (puc ser més o menys bona, però jugo!). Tot el què sigui moure’m m’agrada.

Ets de Barcelona de tota la vida? Quin ha estat el teu vincle amb el poble d’Olost? Quins records en tens?
Des dels 9 anys fins que en tenia ben bé 30 passàvem les vacances a Olost. Per mi els olostencs neixen on volen, i també a Barcelona. Com els de Bilbao, que neixen on volen.
La meva colla d’amics estaven i estan a Olost. Recordo que estàvem al càmping, fèiem sortides amb bici, pujàvem als arbres, la Festa Major, les caminades, el Bar Esport, El Centre, la Fonda, la plaça... M’he passat l’adolescència i la joventut aquí i els meus amics de debò també son d’aquí. Ens veiem menys però hi som. No hi puc pujar gaire perquè tinc moltes guàrdies de cap de setmana però sempre que puc m’escapo per venir a La Fonda i mantinc el vincle amb Olost i El Lluçanès.
Em comenten que vas estar vinculada a diferents entitats del poble com els geganters, Els Cremats (els diables), i també amb el Futbol Club Olost.  Com recordes aquesta etapa?
Feia com de metge perquè només estava estudiant la carrera. Crec que vaig ser l’única doctora que han fet fora de la banqueta amb targeta vermella. Com que jugaven els meus amics si veia que feien alguna falta o que els podien fer mal em queixava i per això algun cop em van fer fora i tot de la banqueta.

Com valores que el futbol hagi tornat a ressorgir a Olost després de celebrar el centenari?
Era una pena que s’hagués perdut. És una manera de promoure l’esport, la vida sana i de fer poble. Crec que és un esport que uneix molt el poble i que també forma part de la tradició i de la cultura del poble.

Moltes gràcies Irene. Esperem amb ganes el pregó de la Festa Major!