​“Posar-se un dorsal i ser a la línia de sortida ja és un regal per si mateix”

Lluc Corominas Peraire, de 25 anys i d’Olost, va aconseguir el mes de desembre quedar 4t en la Copa Catalana de Curses de Muntanya de la Federació d’Entitats Excursionistes de muntanya. Per ell és un orgull portar el nom d’Olost i del Club Excursionista Via Fora arreu del país. És per aquest motiu que l’hem volgut entrevistar per conèixer la seva trajectòria i experiència i els seus futurs passos.
 

Quan vas començar a córrer? Quins son els teus primers records d’aquest àmbit?
Vaig començar a córrer de forma més intensa a partir del 2017, en l’última etapa com a juvenil de futbol. Abans havia fet alguna cursa per acompanyar al meu pare o al meu germà gran. Era una cosa que m’agradava. També havia fet alguna cursa per canalla. El 2017 em faltava un any per acabar l’etapa de futbol base i com que ja veia que no seguiria amb el futbol vaig descobrir aquest esport i em va agradar molt més.

Quina ha estat la teva trajectòria des dels inicis?
No ha set una trajectòria gaire lineal. Al principi (2017-2018-2019) córrer era més un passatemps però a mesura que han anat passant els anys tan el cos com la ment em demanen més. Com que veus que vas tirant, et poses objectius. Al principi ho compaginava amb el futbol però quan vaig deixar l’institut i vaig començar la universitat, corria i també feia algun altre esport de muntanya. Sobretot he fet curses locals d’àmbit català. El 2019 també vaig començar a fer esquí de muntanya i m’ajuda a preparar millor la temporada d’estiu i el 2020 vaig fer el campionat de verticals amb la Selecció Catalana com a júnior. Amb la pandèmia i també a causa d’una petita lesió (tendinopatia) vaig estar un any fora de joc i el 2022 i 2023 vaig reduir molt l’activitat perquè estudiava i treballava els caps de setmana, i no tenia gaire temps. Tot i que no he pogut tenir la constància que m’hagués agradat el 2024 vaig tornar a córrer alguna cursa d’asfalt, vaig fer algun triatló i vaig recuperar l’hàbit d’entrenar bé. El 2025 em vaig focalitzar al 100% en curses de muntanya altre cop i vaig acabar 4t en la Copa Catalana de la FEEC. 

Quins moments destacaries més fins al dia d’avui?
La convocatòria amb la selecció catalana a nivell de projecció és el que més il·lusió m’ha fet al llarg d’aquests anys corrent, però realment és complicat quedar-te només amb alguns moments. També em va fer molta il·lusió participar en l’Olla de Núria Júnior (de les primeres curses de muntanya alpines que vaig fer) i, per descomptat, córrer a la cursa d’Olost.
Córrer és un esport en el qual aprens molt (aprens a escoltar el cos, a veure quins son i on son els teus límits... i també coneixes geografia i nous llocs). Al principi veus que progresses i millores bastant ràpid i això et fa sentir bé. El que més recordo és descobrir llocs. Jo ja havia fet muntanya sobretot amb els de casa però el fet de descobrir espais nous que abans no havia trepitjat és del que més em va agradar i també el fet de conèixer gent. Quan era més petit sempre érem els mateixos i això era molt xulo. Descobrir llocs i sentir-se en forma.
Em quedo amb moments que no tenen perquè ser competicions. Moments en què estàs gaudint de la muntanya, sovint ben acompanyat. Crec que a Catalunya hi ha molt bon ambient en l’àmbit de curses de muntanya. A vegades es pot tenir la sensació que és un esport que està creixent més i potser es perd l’essència però en general sempre son curses xules: curses de poble, amb un ambient autèntic i molt nivell, i on t’acabes trobant amb els mateixos i això és molt maco. És un esport amb molt companyerisme i, per tant, em quedo amb aquells moments on, més enllà de la competitivitat son dies de muntanya, de passar-ho bé i de gaudir.

Què és el que més t’ha costat aconseguir o el que t’agradaria aconseguir algun dia?
El que més m’ha costat aconseguir és la constància. Per una banda per la lesió que vaig tenir però també perquè és un esport molt demandant pel què fa a nivell d’entrenaments i hores i les persones que no ens hi dediquem professionalment i que tenim una feina o uns estudis per acabar (i que som la gran majoria) ens costa trobar el temps per dedicar-li tot l’esforç que requereix. Això és el que més m’ha costat i el que més em costa. A vegades suposa també una lluita mental perquè pots pensar que estàs cansat o no tens ganes de córrer però al mateix temps saps que si surts a córrer més endavant ho agrairàs.
Una altra cosa que em faria molta il·lusió seria tornar a formar part de la Selecció Catalana per poder representar Catalunya en uns Campionats d’Espanya. És complicat perquè ara mateix la competència és molt elevada i encara estic lluny del nivell que això requereix, però seria un altre dels objectius.
També m’agradaria poder córrer curses mítiques com la Marató de Zegama, a Euskadi, que és de les més importants del món a nivell de curses de muntanya, o la cursa d’adult de l’Olla de Núria. Més enllà de resultats son experiències maques per viure i tinc un llistat bastant gran de curses a nivell europeu o mundial per poder fer almenys algun cop a la vida.

Què és el que més t’agrada de córrer/competir?
Córrer és una activitat que faig perquè m’agrada i m’ajuda molt a desconnectar del dia a dia. La majoria de gent pequem d’anar sempre híper-connectats, no parar mai, anar sempre amb pilot automàtic. Sortir a córrer una estona al dia, encara que sigui mitja horeta, és un moment d’aturada.
Hi ha sessions més intenses d’entrenament que fan més mandra però es tracta d’un moment del dia que em dedico a mi, a fer un activitat que m’agrada i a preparar objectius que em fan il·lusió. És una cosa que és per mi i ja està i no he de justificar res a ningú. Tinc una sensació de relaxació, de connexió i també un cert punt de patiment si vaig molt al límit, en el qual també li acabes trobant el seu què. Però en general córrer em fa sentir lliure perquè soc jo el que decideixo on vaig, el camí que faig i el ritme que vull seguir.
A l’hora de competir sempre hi ha un punt de nervis perquè jo soc força competitiu i sempre pateixo per si la feina sortirà o no, si el cos respondrà com toca, però al final el que he anat aprenent amb el temps és que moltes vegades el regal és estar a la línia de sortida. Costa trobar temps per entrenar i, per tant, ser a la línia de sortida ja és una cosa que val la pena valorar. I al final competir ha de ser sinònim de gaudir.
Quan era més petit o vaig tornar després de la lesió em posava molta pressió perquè ho volia fer molt bé. Amb el temps he après que amb més pressió és quan acostumen a sortir pitjor les coses. És important relativitzar i adonar-se que posar-se un dorsal i ser a la línia de sortida ja és un regal per si mateix i que tenir salut és el punt més important per poder córrer i rendir bé.

Quins objectius t’has marcat per aquest nou any?
L’objectiu seria poder tornar a repetir la Copa Catalana de curses de muntanya que organitza la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya i participar en el campionat de Catalunya, que es farà el setembre al Montsià. Hi ha molt bon nivell a Catalunya i és una manera de posar-me a prova i ser exigent. També m’agradaria intentar fer la Copa Catalana de verticals que també organitza la FEEC, i altres curses més mítiques com la cursa d’Olost, que em fa molta il·lusió, la cursa de matxos de Torelló, l’Olla de Núria, o entrar en el sorteig per fer la cursa vertical de Zegama, entre d’altres.

Com compagines aquest esport amb els estudis o feina?
Soc graduat en periodisme, m’agrada la comunicació corporativa i treballo en un departament de màrqueting d’una empresa. La feina que ara tinc no és fàcil per horaris i moltes vegades he de posar els entrenaments o les sessions de córrer amb calçador. L’agenda de la feina em condiciona molt les estones de córrer. Sempre que puc intento córrer almenys una hora. Crec que una hora sempre la pots trobar i m’agrada exprimir el màxim els dies per poder treure aquesta estoneta per poder fer esport.

Hi ha alguna altra disciplina esportiva que t’agradi?
Si, m’agrada l’esquí de muntanya i just aquest hivern està sent una molt bona temporada. Intento poder-hi anar els caps de setmana. També m’agrada el ciclisme de carretera perquè penso que la bicicleta és una gran aliada pels entrenaments. A l’hivern hi vaig menys però al llarg de l’any hi vaig bastant per completar els entrenaments. Córrer és un esport força agressiu i per això intento compaginar-ho amb aquests altres esports (sense impacte) que també m’agraden molt. L’esquí de muntanya té aquest punt de llibertat i d’anar a la muntanya a l’hivern, que és molt màgic, amb la neu. I la bici també té un punt d’explorador i d’agafar carretera i anar lluny. Son dues disciplines que practico i que m’agraden i que estic convençut que seguiria fent encara que deixés de córrer.

Què recomanaries als nens o nenes que els hi agradaria seguir els teus passos?
No voldria ser un exemple per ningú perquè tampoc soc cap fora de sèrie però el que recomanaria a qualsevol nen o nena o persona que vulgui iniciar-se en l’esport de córrer i a les curses de muntanya seria que sobretot ho facin per gaudir. Els resultats arriben sols si una persona gaudeix. El més important és que no suposi un esforç més enllà del que és l’esforç físic. Els nens i nenes haurien d’entendre que la competició és només un complement. Es pot córrer sense competir i córrer ha de tenir el mateix sentit tan si competeixes com si no. A vegades jo mateix si no hi ha competició sembla que no m’ho prengui tan seriosament però no hauria de ser així. També els diria que no es posin pressió perquè no serveix de res. Que trobin en el córrer la sensació de llibertat i connectar amb un mateix.
El més important, doncs, és que corrin per gaudir, per descobrir un esport que és molt maco i que no tinguin pressa, que gaudeixin, que coneguin l’entorn, que tinguin respecte per la muntanya... I a la gent adulta els diria que també vagin sense pressa, que si cal comencin caminant i corrent, vagin al gimnàs per prevenció, etc.
Tot i que córrer és un esport individual hi ha molt companyerisme, es pot conèixer amb molta gent i fer sortides conjuntes i per mi això és molt enriquidor.