​“Compartir art és desestressant i antidepressiu”

Montse Busquet Fitó, de 62 anys, va néixer a Manresa però va viure a Olost durant 13 anys. Ara ja en fa 28 que viu a Gurb. Des de ben petita reconeix que ‘me’n sortia prou bé amb el dibuix’. Va començar a pintar a l’oli amb 12 anys. Després d’una llarga temporada sense agafar els pinzells va decidir reprendre aquesta afició amb més energia que mai.
 
A partir del 4 de setembre i durant tot el mes d’octubre exposarà part de la seva obra a l’Espai Perot Rocaguinarda d’Olost.
 
Com definiries la teva evolució des dels inicis fins ara? 
Vaig començar amb un estil figuratiu i realista. Després del parèntesi de 25 anys vaig intentar sortir d’aquest corset per derivar a estils més  impressionistes i abstractes.
 
Quina és la tècnica que més t’agrada? 
L’oli i l’aquarel·la, que he començat a utilitzar fa pocs anys i ha resultat ser un gran descobriment. No m’ho esperava.
 
Què suposa per tu l’estona de pintar? 
Concentració. Viure el present. I en alguns moments quedar abduïda dins l’obra fins a fondre’m amb ella.
 
Quantes hores hi dediques cada dia o a la setmana?  
No  tinc horaris. Va a gust de la inspiració de les muses… Sovint hivernen i a vegades estan força actives.
 
Hi ha alguna temàtica o obra concreta amb la que hagis gaudit molt fent-la? Per què?
Recentment he fet “Mona Lisa i Panda”.  El Panda és un gat de carrer molt estimat que ronda pels voltants del casal Guiteres. Va ser un plaer pintar-lo a la falda  protectora d’aquesta senyora. És un homenatge a la nostra particular amistat.
 
Quantes obres i de quina temàtica es podran veure a Olost?
Hi haurà 15 olis i 15 aquarel·les i els temes seran completament variats. Des de reproduccions d’autors clàssics fins a alguna temptativa abstracta. Obres d’abans de 1995 i de després del 2020.
 
Què suposa per tu exposar a l’Espai Perot Rocaguinarda?
Un regal inesperat. Una prova més que la vida ens va paixent. No m’hauria imaginat mai que aquestes obres sortissin de casa meva.
 
Què diries a les persones que ens llegeixen perquè vinguin a veure l’exposició?
És l’obra d’una iaia que durant la seva joventut es va arribar a creure que tot els quadres que feia no tenien cap valor i que serien una nosa per la família. D’aquí ve el parèntesi de 25 anys. No carregar la llar amb més andròmines. Després, prop de la jubilació, i  de sobreviure a una  forta depressió, la iaia es desmelena,  es treu les pors i les vergonyes de sobre i comença a fer el què li demana el cos. No ha de demostrar res a  ningú ni guanyar-se la vida amb això. Li importa poc on seran aquestes obres d’aquí a uns anys…
 
Formes part d’algun col·lectiu d’artistes?
Estic a l’estudi de Rayda Guzmán: veneçolana “ muy chévere”, mestra en art i mestra en filosofia de la vida. És un veritable privilegi ser alumna seva i compartir les seves ensenyances tant artístiques com d’altres àmbits de la cultura amb totes les companyes i companys que estem al seu estudi.
Animo des d’aquí a persones que tenen un  mínim d’inquietuds artístiques que assisteixin a  qualsevol de les moltes classes que s’imparteixen a Vic i comarca. Sovint per por o vergonya ens tanquem portes a un  gaudi tant senzill d’aconseguir. Compartir art és desestressant i antidepressiu.
 
Tens algun projecte de futur o algun repte que vulguis aconseguir?
Projecte no, repte sí: Tocar el solo de Highway Star, de Deep Purple amb guitarra elèctrica. Però no va de pintura...  Permeteu-me la broma... De moment busco la guitarra...