Per mi els murals son finestres que et porten a imaginar

ins a mitjans de maig l’Espai Perot Rocaguinarda d’Olost acull l’exposició “Pells terrestres” de la ceramista Nayra Caritx

Des del mes d’abril i fins a mitjans de maig l’artista Nayra Caritx exposarà part de la seva obra a l’Espai Perot Rocaguinarda d’Olost. Natural de Torelló (1980) i resident a Alpens, la Nayra explica que des de ben petita sentia una atracció natural per l’art i que ja amb 16 anys era ben evident que la seva tria vital seria la ceràmica.

La teva vinculació amb l’art és de fa molts anys? Quan vas començar a crear? 
Diria que és de sempre. Va venir fet, no va ser un camí pres des d’una decisió, simplement vaig seguir el que sentia des del primer cop que vaig tocar el fang. 

Com definiries la teva evolució des dels inicis fins ara? 
La definiria com una dissolució de força. Les primeres peces eren murals de gran format, contundents, pesades. Pesaven més que jo! Utilitzava el material més resistent, de molta duresa estructural... Aquesta intensitat ha anat disminuint amb els anys fins a treballar amb porcellana, peces molt lleugeres i d’aparença fràgil. La rigidesa s’ha transformat en mobilitat. 

Com et defineixes com a artista? 
Curiosa, inconformista, observadora, honesta, buscadora de veritat, de puresa i autenticitat. 
No accepto el límit, la sensació de poder materialitzar el que la imaginació i creativitat em planteja mentalment, m’encanta! L’haig d’assolir sempre, no importa quantes vegades ho hagi de replantejar... però no abandono la idea per no saber resoldre el que em proposo o se’m proposa. Les dues escoles d’art on vaig estudiar em van proporcionar les eines necessàries per solucionar els aspectes tècnics propis de la matèria. 
El punt d’originalitat també m’empeny... tot i que la feina de base artesana convida a un procés ja establert, no faig cap invent ni manipulació d’aquesta base que marca el material. Per tant, a partir d’aquesta base, deixo que comenci la imaginació i les infinites possibilitats. 

Què és el que més t’agrada de fer ceràmica? 
La ceràmica és un material plàstic, fàcilment modelable i, per tant, m’agrada poder fer tot el que vulgui amb les pròpies mans. No necessito maquinària ni força extrema. M’encanta sentir aquesta unió directe, el vincle directe, el tacte pell-fang, sense estris pel mig. 
Aquesta connexió es dona pel fet de treballar amb materials vius: terra, aigua, foc, temps... Cada element té el seu caràcter, un comportament que s’ha d’harmonitzar amb el dels altres si volem obtenir bons resultats. Per tant, l’equilibri entre tots és imprescindible. Això a mi també em fa estar concentrada, atenta , desperta , viva... Per mi treballar és salut. 

Quina és la tècnica que més t’agrada? 
El mural, que vindria a ser com “el full en blanc” pels escriptors. 
És la tècnica menys lligada a una funció preestablerta i la que em fa sentir més lliure, la que, tal com vivim no serveix per res! Per mi és la més important... El simple fet d’observar, contemplar... et calma, et desconnecta de la vida mundana...
Els murals per mi són com finestres que et porten a imaginar, a crear noves “formes”, a escoltar el que percebem i a decidir cap on ho volem transformar... Es crea des de la ment i es pot materialitzar qualsevol àmbit de la vida... Les entenc com a peces introspectives. Cadascú les entendrà segons la seva percepció...res està definit amb el mural, ni per qui el fa ni per qui el contempla... per mi és la tècnica més artística! 

Quantes hores hi dediques al dia/setmana? 
Hi passo el dia, és la meva vida!  A part de la feina manual de taller hi ha moltíssima més feina darrera... 

Hi ha alguna temàtica o obres en concret amb la que hagis gaudit molt fent-la?
Cada projecte l’agafo amb moltes ganes perquè cada un et porta a una casella diferent, t’has d’adaptar al que et demana... Durant els últims anys m’agraden els encàrrecs perquè que et fan posar al lloc d l’altre, pensar en el què necessita, trobar aquest punt que ens ha unit... Abans no m’agradava gens perquè em feien sentir que sortia de la meva bombolla.

Què es podrà veure a Olost?
La gent hi podrà trobar onze maquetes de mural de finals de la meva primera etapa, i també el començament d’un nou projecte que tinc en ment des de fa uns anys de peça petita i funcional, feta a torn, utilitzant els mateixos materials i esmalts amb que els que ha treballat sempre. 

Què suposa per tu exposar a l’Espai  Rocaguinarda? 
És estrany d’explicar...és un inici de cicle recorrent el mateix camí que el primer. Tenint en compte que fa 20 anys vaig obrir el primer taller al Lluçanès (Alpens) i poc després vaig marxar per no tornar fins fa un parell d’anys.... (durant els quals no he pogut treballar ni crear ni res...). Per mi és un començament de camí exactament igual en aparença però amb una mirada totalment nova. És estrany però m’agrada... tornar a casa, amb un bagatge, experiències, i amb un recorregut força complet...
 
Què diries a les persones que ens llegeixen perquè vinguin a veure la teva obra? 
Veuran una mostra de les infinites possibilitats que ens proporciona la ceràmica, potser una vessant més artística que no pas funcional dels atuells relacionats amb el menjar i la cuina on l’associem per tradició. Millor que vinguin i ells mateixos en tregui conclusions! 

Què t’agrada posar més en valor? 
La noblesa de l’element, el que és natural, la simplicitat a la vista pels esmalts obtinguts de la mateixa terra, la lleugeresa de formes, l’autenticitat del procés, la innocència de les mans i el material en sí , junts, en cada treball acompanyant-nos com si fos el primer cop, no donar cap gest ni combinació per suposada ,.. així ja se li dona tot el valor, tota l’atenció i consciència, la pròpia terra ho conté tot, no cal manipular-la, i molt menys alterar-ne els ritmes per ser més ràpid o productiu o saciar curiositats o fer-ne un entreteniment, (com ja fa un temps, malauradament, s’ha posat de moda). 

En quins llocs has pogut mostrar les teves peces fins ara? 
Solen estar en punts de venda directe, estudis d’interiorisme, arquitectura, entre antiquaris... Fins fa poc es trobaven en zones de l’Empordà, Barcelona o a la Plana de Vic, entre d’altres. 

Tens algun projecte de futur o algun repte que vulguis aconseguir? 
Com a Nayra Caritx m’agradaria que sortissin al carrer unes peces més escultòriques  que fa mesos que estic perfilant... Espero que pugui ser a finals d’aquest any! 
I, paral·lelament, engego un nou projecte que he batejat com a Sosiego.lab on hi haurà peces de petit format que utilitzem a la vida quotidiana, tots, i a totes les cases. La idea és tornar a l’època d’abans de la industrialització, on cada objecte d’ús habitual contenia un temps de dedicació, un disseny pràctic i resolutiu. Crec que avui dia es podria apreciar aquesta vida tan enyorada per alguns.  
Tinc previst un treball en equip i obert a altres disciplines... perquè aquests objectes tindran continuïtat i interaccions públiques... Ja ho anireu veient, de moment hi ha moltes idees...