Entrevista a Maria Peix, artista que exposa a l'Espai Perot Rocaguinarda fins a mitjans de març

Maria Peix i Guinovart, de Torelló, és del 1983 però des del 1999 assumeix un nou paper i es dona a conèixer com a Mariadelestrenes, de forma conscient.

I avui, sigui el dia que sigui m’he despertat i m’he aixecat per viure el que vull viure avui, a pesar de tot plegat.

La teva vinculació amb l’art és de fa molts anys? Quan vas començar a crear?
Sempre dic que vaig començar a dibuixar l’any 1999, que és quan considero que començo a tenir memòria de ser, quan va néixer realment Mariadelestrenes, que té molt de la Maria. És l’any en què tinc els primers dibuixos firmats i amb data, per això ho sé, els vaig conservar penjant-los a l’armari, encara no sé perquè ho vaig fer, però dono gràcies d’haver pres aquesta decisió.
Va ser quan vaig començar el que s’anomena batxillerat artístic, que és quan començo a gaudir realment d’aprendre tècniques i a estar en un entorn amable i adequat a la meva personalitat i a la meva manera de fer i de ser.
No puc dir que porto dibuixant de petita, no ho recordo gens. Sé que en algun moment de la meva infància vaig anar un any a l’escola de dibuix d’en Capdevila de Torelló, però no en recordo res. Només un llarg passadís fosc amb una llum al final.
Ara bé, la música també ha format part de la meva vida ja que des dels 3 anys que els pares em van apuntar a la Coral Infants Alegres de Torelló i als 6 a música, on vaig cursar solfeig, cant i piano durant molts anys. Pel que tinc entès, com que se solapava amb les classes de dibuix, no podia estar als 2 llocs al mateix temps.
A part de fer dansa clàssica. La dansa també és una cosa que forma part dels meus inicis i també és una activitat que m’agrada vincular-la en el fet de crear. He fet varis cursos de diferents estils. Perquè el cos cal cuidar-lo per tenir la ment ben endreçada, encara que a vegades se’m fa difícil. És més fàcil escriure i dibuixar idees que no pas explicar-les de viva veu.
I parlant de veu, la música també és part imprescindible en el fet de crear. És bàsica. La música és art. He passat tota la vida vinculada al cant, formant part de vàries corals, principalment amb Nàiades, amb qui hem arribat a fer obres i projectes de gran intensitat musical, per la passió i devoció que hem sentit les noies que n’hem format part. També he fet un parell cursos de teatre musical, que em fascina i em va posar realment a prova.  

Com definiries la teva evolució des dels inicis fins ara?
Canviant, inconformista. En funció de les decisions i les circumstàncies que he anat prenent i a les que m’he anat trobant, o més aviat entrebancant. Hi ha un fet que em va marcar molt i és que l’exàmen de dibuix artístic  de la selectivitat em van posar un 3 sobre 10. Un suspens en tota regla. Una espina que, a dia d’avui, crec que he aconseguit treure.
Tenint en compte el que faig es pot dir que ha estat com una olimpíada, una cursa d’obstacles. No sempre he dedicat la mateixa intensitat al dibuix però dibuixar sempre m’ha acompanyat, fins i tot mentre estudiava Biblioteconomia i Documentació: dibuixava en els bitllets de tren de l’R3 (una bona manera d’aprofitar totes aquelles estones).
I va ser fent això com se’m va acudir de cursar els Estudis Superiors en Disseny d’Indumentària a la Llotja a Barcelona, que em van donar molta base en molts sentits i, sobretot, persistència. El primer curs va ser el que vaig disfrutar més i del que tinc més bon record, per l’amplitud d’assignatures que hi havia. Durant 4 anys era tot el que feia, estudiar i treballar, no existia res més. M’hi vaig implicar al 100% per assolir-ho amb els meus propis recursos.
A partir del 2011 vaig tornar a dibuixar més que mai abans. Des d’aleshores que no ho he abandonat. Vaig retornar al material inicial, el llapis. Un dels materials més bàsics que tenim a l’abast. 

Com a artista, com et definiries?
Polivalent, inquieta, tinc una curiositat inacabable per aprendre. No en tinc mai prou. Per això necessito establir certs límits perquè sinó em sobrepassa perquè veig possibilitats en tot el que veig i tot el que aprenc.
He fet vestuari, maquillatge, dibuix, murals, lettering, fins i tot he fet de monitora de dansa del ventre en algun moment. Dibuixar no  només es pot fer amb el llapis, també es pot fer amb el cos, amb materials reciclats, amb vídeos, amb menjar,…

Quina és la tècnica que més t’agrada?
La pròpia creativitat és una tècnica, es pot treballar.
El 2020 la meva mare em va regalar un llibre, “El camí de l’artista” de Julia Cameron. Me’l vaig llegir però aleshores, ho vaig veure inabastable. El llibre és un curs per despertar la creativitat bloquejada que tots portem a dins. El setembre del 2023 vaig decidir començar-lo i seguir fil per randa les propostes i exercicis. Requereix dedicació, aquesta és la veritat, però els beneficis que en surten poden ser realment imprevistos, almenys vist en perspectiva del que porto fent des del 2023, i de tot el que aquest llibre explica. Realment el recomano però requereix molta, molta responsabilitat perquè suposa un compromís amb un mateix.

Què suposa per tu l’estona de dibuixar/crear?
Deixar de pensar i només sentir, estar present en aquell instant, allò que et fa ser, notant que estàs tocant de peus a terra. Es respira d’una altra manera, més pausada, és com estar en pausa, en suspensió, i si no em poso un temps límit puc perdre totalment la noció del temps.

Quantes hores hi dediques cada dia?
Depèn del dia, és molt aleatori, però per fer-nos una idea, les peces amb llapis grans hi puc passar tranquil·lament 3 hores diàries. L’exposició de Fragments la vaig estar preparant durant 2 anys, del 2016 fins al 2018, que és quan la vaig exposar per primera vegada en la seva totalitat. Vaig buscar i reservar l’espai abans de tenir res fet.
La última peça gran amb llapis que he fet, que no és per aquesta exposició sinó que és una trena daurada per un esdeveniment molt especial hi vaig estar més d’un mes. Era pel 50è aniversari de la Perruqueria Maido de Torelló. Una persona i una artista que admiro i respecto.

A través de l’art has pogut fer treballs com els dibuixos d’El 9 Nou. Explica’m una mica tot el què fas en l’àmbit de l’art perquè es pugui entendre de forma global.
Crec que té molt a veure amb tot el que porto aprenent i absorbint des de sempre i també amb el meu perfeccionisme. No en tinc mai prou i tinc una enorme curiositat per trobar la vessant creativa a qualsevol disciplina. Això pot ser contraproduent perquè només m’interessa el fet de crear, l’acte en sí, el procés, com estan fetes les coses, el disseny, que ha de donar resposta a una necessitat.  
La meva mare em va dir l’any 2001 textualment: “Maria, t’has de fixat amb les coses” i s’ha convertit en una obsessió: fixar-m’hi i fer-ho, portar-ho al pla real.
Recordo el pare de la meva professora de dansa clàssica que deia que ballant feia bonic. Crec que també forma part de la manera com miro i sento el món. Fa poc que he conegut un terme que se m’aplica i que per fi he entès i comprès què em representa, és l’Alta Sensibilitat. I això fa molt poc que ho sé. Des del 2022, de fet, i he anat investigant i llegint molt sobre què em representa i puc absorbir amb molta facilitat qualsevol cosa que impliqui creativitat, perquè no tinc res a perdre i molt a aprendre. Cada dia procuro millorar en algun aspecte, què puc fer de diferent d’aquella cosa. I com més fas més portes s’obren.

Hi ha alguna temàtica o obra concreta amb la que hagis gaudit molt fent-la? Per què?
Segurament el primer encàrrec gran, que és el que va originar aquesta exposició. Em van fer un encàrrec de dibuixar uns ulls que havia penjat a Instagram amb el format més gran que trobés i que fossin de color verd i en llapis. Segurament és aquesta peça, no tant per la temàtica, sinó pel repte que va suposar. A partir d’aquí m’he anat posant reptes per investigar els meus límits i fins on puc arribar.

Quantes obres aproximadament i de quina temàtica es podran veure a Olost?
L’exposició es diu Fragments perquè treballa amb aquesta idea de peces fragmentades, de no veure el concepte en la seva totalitat sinó en parts. Cada peça explica el concepte de fragment, des de diferents perspectives i també deixo que la persona que ho mira en tregui les seves pròpies conclusions. Això sí, no és res abstracte sinó que s’ha d’extreure el concepte .
Hi ha 4 peces grans, 2 de les quals són díptics. Hi ha 3 il·lustracions de 3 relats dels 2 primers anys del Concurs de Narrativa Curta d’El 9 Nou i una peça que és un autoretrat per fragments. Tots tenen en comú que el material principal és el llapis, però també hi ha maquillatge, en alguna de les peces. Això és el que les uneix.

Què suposa per tu exposar a l’Espai Perot Rocaguinarda?
Una sorpresa i un regal. No passa gaire sovint que et proposin exposar. A més, cada vegada que he presentat aquestes peces és un repte decidir què hi poses segons l’espai de què disposes i que tingui un cert sentit. No m’agrada fer res a la babalà. Crec que tot ha de tenir una història, un relat, una direcció, que pot ser lineal o cíclica o laberíntica, però que tingui una direcció.

Què diries a les persones que ens llegeixen perquè vinguin a veure la teva obra?
Que m’agradaria molt saber què hi veuen, que em comparteixin què els transmet, no tant si agrada o no agrada, sinó què hi llegeixen, si els porta algun record, o si hi veuen alguna història, i sobretot si això els porta a ells mateixos a investigar la seva pròpia creativitat. Tenim mans per crear, per palpar, per construir, elaborar qualsevol cosa que ens puguem imaginar, i només fent-ho nosaltres mateixos, podem saber què suposa i és quan es pot donar valor al fet de crear.

Formes part d’algun col·lectiu d’artistes?
Oficialment no, però estic en contacte amb varis grups de persones de diferents àmbits de la creació que ens donem un cop de mà i ens passem informació i ens donem suport,.

En quins llocs has pogut mostrar els teus quadres fins ara?
Aquesta exposició ha passat per 5 llocs: a la Cabanya del Castell de Montesquiu, al Bar de l’Atlàntida de Vic, a un esdeveniment, cosa que l’art per esdeveniments és un altre àmbit per explorar, a Castellcir i ara aquí, a Olost.
I no n’hi ha hagut cap d’igual, fins i tot la disposició de les peces ha variat substancialment d’un lloc a l’altre. També tinc un parell de vídeos a youtube on explico i es veu la primera vegada que vaig exposar aquestes peces i un altre en què es veu el procés de creació d’una peça, del díptic “Lyonbey”.

Tens previstes altres exposicions durant el 2025?
Tinc previst trobar altres llocs on vulguin allotjar aquestes peces. M’agradaria trobar sales d’exposicions i esdeveniments que realment ho vulguin gaudir.

Tens algun projecte de futur o algun repte que vulguis aconseguir?
Sí, en tinc molts,  però encara hi estic treballant. Soc de la opinió que val més no explicar massa res fins que realment no està passant.
El que sí que puc dir és que aquest mes de gener m’he plantejat un repte i és el de crear un  vídeo curt diari sobre cal·ligrafia, que l’he anomenat Cal·ligrafiant lletres i només l’he posat a youtube, amb l’objectiu de cada dia buscar temàtiques, idees, recursos, i jugar amb la creació de vídeo, que també és tot un art. Art visual.
Conèixer aquest medi medi que em fascina, però resulta que l’art visual és un àmbit tant gran que tot ho pot ser, sempre i quan hi hagi un rerefons, una història, que generi algun impacte o que desperti interès, que arribi a la part emotiva, que remogui d’alguna manera ni que sigui a una sola persona.  M’agradaria crear l’emoció que va germinar en mi la primera vegada que vaig veure QUIDAM del Cirque du Soleil. Cada vegada que hi penso em ve pell de gallina: és el punt on queden trenats de forma harmònica l’amor, l’art i la vida.